Resistència a la
LOMCE "Educar i aprendre en un nou escenari"La Confederació de Moviments de Renovació Pedagògica va iniciar el seu IV Congrés a Segòvia. |
El procés congressual s’ha concebut com un procés participatiu des del primer moment. Un exemple, han estat tots els documents que s’han aportat en aquesta primera cita, producte de la recopilació de més de cent cinquanta enquestes recollides a nivell estatal. Hem intentat que el mateix procés fos renovador i comptés amb la opinió dels mestres d’aula, des del primer dia.
Durant els dies 21, 22 i 23 de febrer, més de cent persones (professorat de totes les etapes educatives, així com professorat i estudiants d'universitat) varem reflexionar i debatre al voltant de temes diversos, amb un denominador comú: trobar els desllorigadors per apropar la institució escolar als i les alumnes de la societat actual. Es va començar a debatre sobre la utilitat de l’escola avui i la necessitat de trencar els motlles que sovint ens encotillen, fins i tot en el món de la renovació pedagògica.
Aquesta trobada que va reunir docents dels diferents pobles de l’estat, tindrà continuïtat els dies 21 , 22 i 23 de novembre a Lleida de forma presencial i a la qual us esperem a totes i tots els interessats. Durant aquest dies s’ha previst la possibilitat que, a través de debats i diferents actes, cada federació continuï treballant en la sensibilització dels mestres i les mestres per afrontar aquest gran repte que tenim entre mans: Donar sentit a l’educació que es fa als centres educatius i aconseguir que les famílies i els i les estudiants ho percebin.
Pretenem doncs, en aquest congrés, impulsar un procés obert i participatiu, acostar-nos al pensament dels i les qui proposen una educació realment renovadora i respondre a la situació política, econòmica i social actual. Volem també donar suport al model d’Escola Pública – encara molt actual- i denunciar, de forma clara, l’agressió que en aquests moments està patint per part dels diferents governs.
Comissió lV Congrés
http://www.mrp.cat/
|
En aquests últims cursos, el dia a dia de les escoles, s’ha caracteritzat per una pluja fina en forma de disminució constant de recursos, que ha calat en el seu funcionament quotidià. Els més optimistes són capaços de recordar que sembla que en el darrer període ja no anem més enrere. Però la situació no és molt engrescadora. El degoteig comporta la sensació que no plou, tanmateix estem ben xops (a més, ens recorden constantment que, més enllà de l’Ebre, la tempestat és molt gran).
 |
L’atenció a la diversitat n’ha estat la principal afectada i, amb ella, la necessitat cada vegada més evident d’una atenció personalitzada en l’àmbit de l’aula. Totes les disminucions han afectat directament o indirecta aquest aspecte. La inclusivitat és un dels principis que, des de moltes escoles, s’està anunciant que perilla.
Una gran majoria de professionals intenten pal·liar els resultats d’aquestes retallades aportant un plus de dedicació responsable, compensant aquesta disminució de recursos, evitant que el mal sigui més gran. En aquest punt, un dilema moral es planteja a la majoria de professionals de l’educació, en relació a com s’exerceix el dret a reclamar, protestar i/o reivindicar una situació més justa: vagues i aturades? Evitar activitats complementàries com sortides, excursions, colònies? Disminuir la dedicació en aspectes com la formació permanent? Negar-se a avaluar els alumnes? Oblidar-se per sempre més dels aplicatius que ens colonitzen i ocupen la vida quotidiana?
Moltes escoles han optat per mantenir la pau interior, ser conscients i intentar compensar al màxim les retallades i evitar que afectin de forma directa als alumnes –els efectes de les retallades mai són a curt termini- i a la vegada fer sentir la veu cap a l’exterior, cap a la societat. Aquesta és una actitud que també és discutible: Per una banda, no acaba d’agradar a l’administració que voldria que desaparegués qualsevol signe de qüestionament de les seves polítiques (des d’una pancarta a una xiulada... per anomenar aspectes més “benèvols”); per l’altra, de vegades no ajuda a despertar consciències dintre la comunitat ja que es transmet una aparent imatge de tranquil·litat.
Sóc dels que defensa aquesta via, i sé que té costos i que cal una tasca d’explicació constant separant la pau i treva interior de les escoles, amb la necessitat de mantenir una posició més reivindicativa a nivell social.
Tot podria anar pitjor, però no podem acceptar que va bé. I la nostra professionalitat passa per no claudicar en aquestes demandes i fer-ho sense perjudicar a tot el nostre alumnat.
Joan Domènech
Febrer 2014
|
