Exposició Dones del Món
Coincidint amb el tema de la diada us portem al Casal del mestre una exposició per al que queda de curs "Dones del Món" amb fotografies de la Sonia Villegas. Esperem que passeu a veure-la
Coeducar per transformar
El paper de la dona en l’actual esdevenir polític i social es troba encara en
un punt bastant allunyat d’on podríem dir que la societat patriarcal, i el
model equitatiu que tant anhelem, hagi trencat barreres i hagi posat la dona en
llocs absolutament increïbles fins ara. En primer lloc, hem de definir-nos en
la societat com a individus que viuen i conviuen en igualtat de condicions i
oportunitats, com a persones, humans. Partint d’aquesta premissa no hi hauria
d’haver distincions de gènere en cap aspecte de la vida. Aquesta afirmació la
tindríem clara si no vinguéssim d’una societat clarament patriarcal, marcada
pel paper de l’església i una història profundament arrelada a la tribu, on la
dona era qui inicialment cuidava dels fills i el poblat i l’home es dedicava a
portar el menjar a casa.Aquesta societat històricament encarregada a tasques reproductives i de supervivència ha anat evolucionant i convertint-se en el que és ara. On sembla que les dones que han equiparat la seva tasca i el seu sou al dels homes, han hagut de renunciar a moltes de les coses que se’ls reclamava per la seva condició i on moltes i moltes dones pateixen moltes afectacions mèdiques a causa d’aquest paper social, arcaic, que se li havia atorgat al llarg de la història.
Podem evidenciar i posar en relleu que en el nostre terreny, el de l’educació,
la dona és predominant a les facultats de magisteri i en el dia a dia dels
centres educatius. Per què? Doncs perquè partim de la figura maternal, on la
dona cuidadora ha de continuar amb aquesta tasca. No ho definiria com a quelcom
negatiu, la paritat hauria de començar per petits gestos. És veritat que,
conforme els infants van creixent i arriben a joves, reben atenció de
professionals de l’educació d’ambdós sexes. Però, és perquè els homes hi han
entrat més? O bé perquè s’entén que els homes són més especialitzats i experts
en diferents temes? Difícil de respondre. No vull semblar purament feminista
pel fet de ser dona, simplement vull evidenciar fets. No em molesta que hi hagi
uns oficis en els que es decantin més els homes i altres les dones, sempre i
quan, no es subestimi per ser d’un gènere o un altre o bé es menyspreï una
tasca davant l’altra.
I aquí és on trobem el gran dilema, un dels conflictes actuals: la gran
crisi de cures en la que ens trobem immersos. Si mirem la piràmide de població,
veurem que hi ha una gran part envellida, que requereix d’unes cures especials
i concretes. Per altra banda, observem
uns naixements molt per sota dels necessaris per tenir un sistema
sostenible. Però sortint d’aquesta altra premissa, a qui li encarreguem tenir
cura dels nostres infants quan homes i dones (equiparant tasques domèstiques,
sous, feines...) treballem i estem fora de casa? I quan els nostres avis,
pares, necessiten d’algú que els atengui constantment? Doncs sovint ho
encarreguem a dones que, amb uns sous baixíssims o gairebé inexistents, se
n’han de fer cura. Quin tipus de societat perversa tenim? Quin tipus de
societat volem? Reflexionem.
No ens flagel·lem al pensar-ho, perquè sovint són les nostres mares, les
nostres àvies, dones, germanes a qui encarreguem tasques i llargues jornades
que no podríem suportar, que no acaben mai, però que encarem amb entusiasme o
amb la resignació del “sempre s’ha fet així”.
Les polítiques han d’anar orientades a la conciliació familiar en
majúscules, no només de la dona, que sens dubte ha de tenir un paper important
en el teixit reproductiu de la societat i a qui li “toca” per la seva condició
femenina de generar vida dins seu. Ho poso entre cometes perquè cada cop més
dones, per conciliació familiar, pel fet d’haver de renunciar a carreres
professionals i molts altres motius, estan deixant el fet reproductiu de banda
o bé l’estan posposant a edats abans
insospitades. És veritat que a la crisi de cures se li ha sumat la crisi
econòmica i que això també ha afavorit aquest fet.
Centrem-nos ara en el paper educatiu. Què volem ensenyar? Quin tipus
d’individu volem formar/orientar/acompanyar per ser un ciutadà/ciutadana de
futur? Està a les nostres mans. No cal que siguem puristes amb el vocabulari,
siguem-ho amb els fets.
Moltes dones ens han marcat a nivell social, polític i pedagògic al llarg
de l’esdevenir de la història. Rosa Sensat, Marta Mata i l’estimada Isabel
Muñoz, han assentat les bases d’una educació que ens creiem, que anhelem i que
cal transformar seguint els seus passos.
La transformació educativa ha de passar per canviar la concepció actual de
l’educació a quelcom que ens faci obrir els ulls, a gestionar la coeducació com
a una concepció normal i on el gran cavall de batalla és fomentar el compromís,
la justícia social i la igualtat de drets davant la llei i la societat en
general. Tenim un gran paper com a professionals de l’educació, defugint de
tòpics i creant una escola coeducativa de debò, on els models a seguir no
segreguin, no siguin sexistes i siguin models on equiparin el paper masculí i
femení. No podem obviar però, que el que hem de fomentar és l’autonomia i
l’esperit crític, atès que la publicitat, la família, la societat, encara generen
models molt sexistes.
Empoderem-nos, generem esperit crític i mostrem que, al igual que el
concepte de família, el model de persona també pot canviar, el paper social de
l’escola ha de prendre força i ha de fer dubtar, generar espais democràtics on
compartir aquests neguits i caminar en una societat més justa i equitativa en
tots els aspectes.
Siguem doncs, el motor d’aquesta
gran revolta, tenim molt a fer per transformar l’educació i està a les nostres
mans. Fem-ho!!!
Pilar Gargallo,
Presidenta de la Federació de Moviments de renovació pedgògica
Presentació diada 2017: MIRADES I VEUS DE DONA
Estem al segle XXI. Durant els darrers dos segles, les
societats patriarcals occidentals de les que formem part han sofert profundes
transformacions, entre les que destaquem la presència cada vegada més
significativa de les dones en l’esdevenir polític, econòmic, social... Malgrat
tot el que s'ha avançat en la lluita feminista sembla que encara queda molt per
fer. Tal com es van assolint avenços es fan més evidents les mancances. Però
aquesta lluita justa és un dels eixos centrals de la transformació social en el
temps que ens ha tocat viure.
Volem aquest curs fer present la dona, volem reflexionar
i donar una nova empenta al projecte
social igualitari i que és de justícia, on homes i dones tinguin drets i deures
iguals. El camí està encetat, però són moltes les discriminacions que encara perviuen.
Reflexionem sobre la coeducació del segle XXI, i
compartim els centres educatius amb tota la ciutat la lluita per la igualtat.
Aquest serà el tema de la Diada 2017 que es celebrarà diumenge 14 de maig, i us encoratgem perquè
hi participeu durant tot el curs escolar des del vostre centre, fent
present de manera especial el paper de
les dones.
Les incripcions ja estan tancades! Qualsevol dubte contacteu amb nosaltres a: casalscg@gmail.com
Bones festes!
S'acosta Nadal i des del Casal del Mestre us volem desitjar Bones festes aquest any d'una manera una mica especial! Bones festes!
Diagnosi del debat “La Santa Coloma multicultural”
Col·loqui celebrat el 3 de novembre de 2016
a Intergramenet.
Van participar 18 persones de 10 entitats
presents.
Es considera la quantitat de gent que ha
vingut els darrers anys a Santa Coloma. El canvi i substitució de població
que s'ha donat a la ciutat, especialment en alguns barris, ha estat gran,
però valorem que els conflictes són reduïts, i no s’estan produint greus
problemes de convivència.
Però ens preguntem: fins a quin punt hi ha
convivència?
El testimoni de l'Àgata i en Fèlix de Càritas
ens diu que la gent que acudeix en demanda d'ajuda està
bastant aïllada de la vida social col·lectiva, i no té pràctica de
participació social i associativa. Això també ho corrobora en Tomàs de FAVV,
que explica que és difícil trobar persones estrangeres o de les darreres
onades migratòries a les entitats veïnals. Potenciar la participació
d'aquests col·lectius sembla que és un objectiu desitjable.
L'Albert continua aprofundint en aquesta
perspectiva: les persones d'origen estranger conviuen, molt
majoritàriament, aïllades en les seves pròpies comunitats.
Constatem força desconeixement mutu, més de la població autòctona cap els nou
vinguts, però també es produeix un aïllament social i cultural entre les
pròpies comunitats d'immigrants. No hi ha una estructura associativa que
permeti major participació.
En diverses intervencions es ressalta
la importància de l'escola. És un lloc obligat de trobada per les
famílies, i de convivència per l'alumnat que adquireix, en aquest context, no
només eines culturals i d’altres com la llengua o les matemàtiques, sinó
especialment el coneixement de normes de convivència que són de molt interès
per a ells i les seves famílies.
Un amic comerciant del barri del Fondo ens
comenta com ell, des del seu establiment, veu en el dia a dia el paper que els
infants juguen en aquest procés comunicatiu, fent de traductors de les seves
mares i pares.
Tot i l'important paper que juga, no és
l'escola l'única institució que desenvolupa una acció integradora i
vertebradora. La xarxa de biblioteques és un altre exemple
significatiu de bones pràctiques i, per descomptat, l'acció que desenvolupen
els centres oberts que atenen a infants i joves, i també
altres entitats d'atenció social i comunitària. De tota manera, sembla
ser que l'acció orientada cap els infants és força eficaç, i és on més es
detecten els processos d'aproximació i coneixement cultural.
Els problemes de convivència es
fan notar més a l'interior de les comunitats de veïns i en alguns espais
públics. Enfocar el fet convivencial des de la perspectiva d'ells i nosaltres
ens allunya a tots. Es detecta que les relacions entre les comunitats d'adults
són menys permeables, i no podem amagar que existeix una segregació
escolar, centres educatius, públics i privats i una importantíssima segregació
territorial que fa que alguns barris concentrin una quantitat molt
superior de famílies immigrades. Són les zones que pateixen una major
degradació urbanística i ambiental.
Resulta inevitable la comparació amb
els anteriors processos migratoris a la ciutat, però constatem que els
moviments migratoris dels darrers anys del segle XX i la primera dècada del
2000 tenen algunes característiques diferents. Uns aspectes que són propis del
bagatge cultural que arrosseguen els immigrants. Els actuals venen de més lluny
i en ocasions la diferència de costums, formes de viure i conviure, la religió,
els valors i les llengües afegeixen complexitat al procés.
Cal contemplar de manera específica el paper
de les dones, que mostren grans diferències en funció de les
comunitats d'origen, però que en general són un dels sectors més vulnerables i
que pot patir major explotació. També són, juntament amb els infants,
els de millor potencial per generar espais de confluència i coneixement
cultural.
Les dinàmiques d'acollida també presenten
algunes diferències. Per part de l'Albert es detecta una major desestructuració
en els propis sistemes d'acollida, i la incidència de factors de
nacionalitat, legalitat i administratius, afegint conflictes pràctics que en
ocasions també es transformen en conflictes ètics i morals. No tots som
iguals, no tots tenim els mateixos drets de participació política, social...
Les polítiques de l'estat amb
les lleis d'estrangeria abans inexistents no han estat precisament respostes
acollidores i integradores, sinó més aviat orientades a la repressió i el
control.
L'habitatge és un dels eixos centrals de
les problemàtiques. En primer lloc, per les persones que es veuen obligades a
viure en condicions poc saludables, quan no es veuen al carrer. La concentració
en certs barris de la ciutat i, lògicament, la degradació dels mateixos, aboca
a conflictes veïnals: sense tenir una arrel exclusiva en el fet migratori, les
persones afectades n’atribueixen els mals.
Convenim que la principal conflictivitat té arrels econòmiques, de marginalitat i
segregació. S'expulsen els conflictes a les perifèries, i a Santa Coloma estem
en el focus de les perifèries. També tenim, dins de la pròpia ciutat, barreres
invisibles que fan que certs barris concentrin una major degradació urbanística
i d'habitatge, i conseqüentment majors dificultats socials.
Malgrat això, les percepcions sempre són
subjectives. Es comenten algunes de les campanyes que ha calgut posar en marxa
des del teixit associatiu i les institucions per desmuntar rumors i facilitar
una informació real sobre beques, ajuts socials, permisos i llicències,
obligacions fiscals, etc...
Des de les entitats que treballen per
la integració i la convivència es subratlla que la primera funció és
acollir i facilitar. Cercar les relacions persona a persona i obrir processos
d'acompanyament, que són molt valorats per les persones nouvingudes i que
generen espais de convivència interpersonals, bàsics pel coneixement mutu i per
l'acció entre iguals.
Una altra dimensió del debat convivencial és
tenir també present la mirada de les persones autòctones que
viuen a la ciutat i que també estan afectades per la crisi. Cal
entendre i atendre les seves raons, per desmuntar el discurs antiimmigrants i
antiestrangers, que fàcilment pot ser interioritzat per les persones més
desvalgudes i més afectades pel seu context social, cultural i territorial.
Es constata una percepció diferent en
persones arribades d'altre context geogràfic i econòmic, que veuen com la seva
vida, encara que precària, ha millorat respecte la situació anterior a la
migració, mentre les persones d'aquí que s'han vist afectades per la crisi
viuen la seva situació com un retrocés i un empobriment.
En Fèlix parla d'immigrants invisibles,
d'una realitat oculta que no està registrada, legalitzada, però que hi és. Un
sector social que viu en la marginalitat, en la informalitat.
La complexitat cultural a que ens aboquen els
nous moviments poblacionals fa necessaris nous debats sobre la identitat de les
persones, la cultura i les cultures. Sobre si és suficient parlar de multiculturalitat
o si cal generar nous espais per la interculturalitat. És
a dir, per a la construcció de noves identitats col·lectives a
partir de la diversitat.
Estem en un procés d'evolució accelerada, la
composició demogràfica de la població de la ciutat ha canviat i està canviant
de forma cada cop més ràpida, i aquesta realitat ens obliga a ser proactius per
no només coexistir, sinó per conviure en marcs d'igualtat per a totes les
persones, siguin quins siguin els seus origens.
Josep Miquel Lacasta
Subscriure's a:
Missatges (Atom)