Josep Fontana
Historiador
4-6-2012 (11:00)
Que la política d’austeritat sigui negativa en termes de promoure el creixement econòmic és un fet demostrat. Un recent estudi del Fons Monetari Internacional sobre 173 casos d’austeritat fiscal registrats en països avançats entre 1978 i 2009 mostra que les conseqüències van ser contracció econòmica i augment de l’atur.
Per què serveixen, doncs, les polítiques d’austeritat, si no és per estimular el creixement? Michael Hudson, professor de la Universitat de Missouri, sosté que els seus objectius immediats són els d’aconseguir, amb el pretext de les urgències financeres, una reducció dels salaris, de la cobertura sanitària i de les pensions dels treballadors. Els objectius de la política d’austeritat, afegeix, van més enllà de l’economia; es tracta d’“un cop d’estat oligàrquic en què els impostos i el control dels pressupostos estan passant a les mans d’uns executius nomenats pel càrtel internacional dels banquers”.
El mateix missatge s’ha repetit molt recentment, per veus autoritzades. El dimecres 30 de maig el periòdic anglès The Guardian publicava un article enviat des de Madrid per Mark Weisbrot, un economista nord-americà de considerable prestigi, on denunciava que la crisi que es pateix a la zona de l’euro té menys a veure amb les demandes d’austeritat que “amb la voluntat de forçar, en especial a les economies més dèbils, canvis polítics que els habitants d’aquests països no votarien mai”. Al qual afegia que “això és cada vegada més obvi aquí a Espanya”, on el govern del PP s’ha aprofitat de la crisi per imposar canvis en les lleis laborals i per arrabassar drets als treballadors. La finalitat d’aquesta política, conclou, és debilitar el moviment obrer com a part d’una estratègia a llarg termini de desmantellar l’estat del benestar: “aquests canvis no tenen res a veure amb resoldre la crisi actual, ni amb reduir el dèficit del presupost”.
Una altra contribució esclaridora ens l’oferia Paul Krugman el dia següent, el 31 de maig, aquesta vegada des d’Anglaterra, en explicar-nos que havia demanat a polítics i dirigents econòmics britànics per què s’entestaven a seguir una política d’austeritat, quan ells no tenen els problemes dels països de la zona de l’euro, en disposar d’una moneda pròpia, cosa que els permet obtenir crèdit en condicions favorables, a tipus d’interès molt baixos (els més baixos des de l’any 1702, en què es va començar a prendre notícia d’aquesta dada). Krugman ens diu que d’entrada contesten amb vaguetats sobre la necessitat d’estalviar, igual com ho han de fer les famílies, fins que, un cop se’ls han desmuntat aquestes metàfores insubstancials, acaben confessant la veritable raó que els mou: “Hem de disminuir les dimensions de l’estat”. I és que, afegeix Krugman, l’objectiu a Gran Bretanya, com als Estats Units, ha estat el “d’utilitzar el pànic del dèficit com una excusa per desmantellar els programes socials”. Potser sí, afegeix, que un cop comprovat el fracàs de l’austeritat, s’acabarà anant a un pla B que permeti restablir l’economia. Però no hi farà res, “perquè la recuperació de l’economia no ha estat mai l’objectiu; la finalitat de l’austeritat és la d’aprofitar la crisi, no la de resoldre-la”.
La desastrosa situació de l’economia espanyola en l’actualitat la revelen tant la malfiança dels inversors estrangers, reflectida en els tipus creixents del deute espanyol, com els temors dels nostres capitalistes, que evadeixen els seus diners cap a destins més segurs. Es evident que en algun moment caldrà recórrer a un pla B i rectificar aquesta política per tal de recuperar la producció i els llocs de treball. Però ni una recuperació de l’economia ni un eventual canvi de govern ens retornaran els drets que ens han pres. Això de l’austeritat no anava per la crisi, sinó per acabar amb els avenços aconseguits en dos-cents anys de lluites socials.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada