Diagnosi del debat “La Santa Coloma multicultural”

Col·loqui celebrat el 3 de novembre de 2016 a Intergramenet.

Van participar 18 persones de 10 entitats presents.

Es considera la quantitat de gent que ha vingut els darrers anys a Santa Coloma. El canvi i substitució de població que s'ha donat a la ciutat, especialment en alguns barris,  ha estat gran, però valorem que els conflictes són reduïts, i no s’estan produint greus problemes de convivència. 

Però ens preguntem: fins a quin punt hi ha convivència?

El testimoni de l'Àgata i en Fèlix de Càritas ens diu que la gent que acudeix en demanda d'ajuda està bastant aïllada de la vida social col·lectiva, i no té pràctica de participació social i associativa. Això també ho corrobora en Tomàs de FAVV, que explica que és difícil trobar persones estrangeres o de les darreres onades migratòries a les entitats veïnals. Potenciar la participació d'aquests col·lectius sembla que és un objectiu desitjable.

L'Albert continua aprofundint en aquesta perspectiva: les persones d'origen estranger conviuen, molt majoritàriament, aïllades en les seves pròpies comunitats. Constatem força desconeixement mutu, més de la població autòctona cap els nou vinguts, però també es produeix un aïllament social i cultural entre les pròpies comunitats d'immigrants. No hi ha una estructura associativa que permeti major participació. 

En diverses intervencions es ressalta la importància de l'escola. És un lloc obligat de trobada per les famílies, i de convivència per l'alumnat que adquireix, en aquest context, no només eines culturals i d’altres com la llengua o les matemàtiques, sinó especialment el coneixement de normes de convivència que són de molt interès per a ells i les seves famílies.

Un amic comerciant del barri del Fondo ens comenta com ell, des del seu establiment, veu en el dia a dia el paper que els infants juguen en aquest procés comunicatiu, fent de traductors de les seves mares i pares.

Tot i l'important paper que juga, no és l'escola l'única institució que desenvolupa una acció integradora i vertebradora. La xarxa de biblioteques és un altre exemple significatiu de bones pràctiques i, per descomptat, l'acció que desenvolupen els centres oberts que atenen a infants i joves, i també altres entitats d'atenció social i comunitària.  De tota manera, sembla ser que l'acció orientada cap els infants és força eficaç, i és on més es detecten els processos d'aproximació i coneixement cultural.

Els problemes de convivència es fan notar més a l'interior de les comunitats de veïns i en alguns espais públics. Enfocar el fet convivencial des de la perspectiva d'ells i nosaltres ens allunya a tots. Es detecta que les relacions entre les comunitats d'adults són menys permeables, i no podem amagar que existeix una segregació escolar, centres educatius, públics i privats i una importantíssima segregació territorial que fa que alguns barris concentrin una quantitat molt superior de famílies immigrades. Són les zones que pateixen una major degradació urbanística i ambiental.

Resulta inevitable la comparació amb els anteriors processos migratoris a la ciutat, però constatem que els moviments migratoris dels darrers anys del segle XX i la primera dècada del 2000 tenen algunes característiques diferents. Uns aspectes que són propis del bagatge cultural que arrosseguen els immigrants. Els actuals venen de més lluny i en ocasions la diferència de costums, formes de viure i conviure, la religió, els valors i les llengües afegeixen complexitat al procés.

Cal contemplar de manera específica el paper de les dones, que mostren grans diferències en funció de les comunitats d'origen, però que en general són un dels sectors més vulnerables i que pot patir major explotació. També són, juntament amb els infants, els de millor potencial per generar espais de confluència i coneixement cultural.

Les dinàmiques d'acollida també presenten algunes diferències. Per part de l'Albert es detecta una major desestructuració en els propis sistemes d'acollida,  i la incidència de factors de nacionalitat, legalitat i administratius, afegint conflictes pràctics que en ocasions també es transformen en conflictes ètics i morals. No tots som iguals, no tots tenim els mateixos drets de participació política, social...

Les polítiques de l'estat amb les lleis d'estrangeria abans inexistents no han estat precisament respostes acollidores i integradores, sinó més aviat orientades a la repressió i el control.

L'habitatge és un dels eixos centrals de les problemàtiques. En primer lloc, per les persones que es veuen obligades a viure en condicions poc saludables, quan no es veuen al carrer. La concentració en certs barris de la ciutat i, lògicament, la degradació dels mateixos, aboca a conflictes veïnals: sense tenir una arrel exclusiva en el fet migratori, les persones afectades n’atribueixen els mals.

Convenim que la principal conflictivitat té arrels econòmiques, de marginalitat i segregació. S'expulsen els conflictes a les perifèries, i a Santa Coloma estem en el focus de les perifèries. També tenim, dins de la pròpia ciutat, barreres invisibles que fan que certs barris concentrin una major degradació urbanística i d'habitatge, i conseqüentment majors dificultats socials.

Malgrat això, les percepcions sempre són subjectives. Es comenten algunes de les campanyes que ha calgut posar en marxa des del teixit associatiu i les institucions per desmuntar rumors i facilitar una informació real sobre beques, ajuts socials, permisos i llicències, obligacions fiscals, etc...

Des de les entitats que treballen per la integració i la convivència es subratlla que la primera funció és acollir i facilitar. Cercar les relacions persona a persona i obrir processos d'acompanyament, que són molt valorats per les persones nouvingudes i que generen espais de convivència interpersonals, bàsics pel coneixement mutu i per l'acció entre iguals.

Una altra dimensió del debat convivencial és tenir també present la mirada de les persones autòctones que viuen a la ciutat i que també estan afectades per la crisi. Cal entendre i atendre les seves raons, per desmuntar el discurs antiimmigrants i antiestrangers, que fàcilment pot ser interioritzat per les persones més desvalgudes i més afectades pel seu context social, cultural i territorial.

Es constata una percepció diferent en persones arribades d'altre context geogràfic i econòmic, que veuen com la seva vida, encara que precària, ha millorat respecte la situació anterior a la migració, mentre les persones d'aquí que s'han vist afectades per la crisi viuen la seva situació com un retrocés i un empobriment. 

En Fèlix parla d'immigrants invisibles, d'una realitat oculta que no està registrada, legalitzada, però que hi és. Un sector social que viu en la marginalitat, en la informalitat.

La complexitat cultural a que ens aboquen els nous moviments poblacionals fa necessaris nous debats sobre la identitat de les persones, la cultura i les cultures. Sobre si és suficient parlar de multiculturalitat o si cal generar nous espais per la interculturalitat. És a dir, per a la construcció de noves identitats col·lectives a partir de la diversitat.

Estem en un procés d'evolució accelerada, la composició demogràfica de la població de la ciutat ha canviat i està canviant de forma cada cop més ràpida, i aquesta realitat ens obliga a ser proactius per no només coexistir, sinó per conviure en marcs d'igualtat per a totes les persones, siguin quins siguin els seus origens.

Josep Miquel Lacasta