El dia a dia de les escoles

En aquests últims cursos, el dia a dia de les escoles, s’ha caracteritzat per una pluja fina en forma de disminució constant de recursos, que ha calat en el seu funcionament quotidià. Els més optimistes són capaços de recordar que sembla que en el darrer període ja no anem més enrere. Però la situació no és molt engrescadora. El degoteig comporta la sensació que no plou, tanmateix estem ben xops (a més, ens recorden constantment que, més enllà de l’Ebre, la tempestat és molt gran).

L’atenció a la diversitat n’ha estat la principal afectada i, amb ella, la necessitat cada vegada més evident d’una atenció personalitzada en l’àmbit de l’aula. Totes les disminucions han afectat directament o indirecta aquest aspecte. La inclusivitat és un dels principis que, des de moltes escoles, s’està anunciant que perilla.    Una gran majoria de professionals intenten pal·liar els resultats d’aquestes retallades aportant un plus de dedicació responsable, compensant aquesta disminució de recursos, evitant  que el mal sigui més gran. En aquest punt, un dilema moral es planteja a la majoria de professionals de l’educació, en relació a com s’exerceix el dret a reclamar, protestar i/o reivindicar una situació més justa: vagues i aturades? Evitar activitats complementàries com sortides, excursions, colònies? Disminuir la dedicació en aspectes com la formació permanent? Negar-se a avaluar els alumnes? Oblidar-se per sempre més dels aplicatius que ens colonitzen i ocupen la vida quotidiana?    Moltes escoles han optat per mantenir la pau interior, ser conscients i intentar compensar al màxim les retallades i evitar que afectin de forma directa als alumnes –els efectes de les retallades mai són a curt termini- i a la vegada fer sentir la veu cap a l’exterior, cap a la societat. Aquesta és una actitud que també és discutible: Per una banda,  no acaba d’agradar a l’administració que voldria que desaparegués qualsevol signe de qüestionament de les seves polítiques (des d’una pancarta a una xiulada... per anomenar aspectes més “benèvols”); per l’altra, de vegades no ajuda a despertar consciències dintre la comunitat ja que es transmet una aparent imatge de tranquil·litat.    Sóc dels que defensa aquesta via, i sé que té costos i que cal una tasca d’explicació constant separant la pau i treva interior de les escoles, amb la necessitat de mantenir una posició més reivindicativa a nivell social.    Tot podria anar pitjor, però no podem acceptar que va bé. I la nostra professionalitat passa per no claudicar en aquestes demandes i fer-ho sense perjudicar a tot el nostre alumnat. Joan Domènech Febrer 2014