El programa d'acció educativa “Horitzó 2020”
presentat pel jesuïtes ha tingut un impacte mediàtic força important.
Potser, el més significatiu de tot
és el que anomenen "innovació disruptiva", la voluntat de posar en
pràctica canvis que trenquen amb
paradigmes i idearis educatius antics. Ja fa temps que l'observació del
que està passant a les aules, l'experiència docent i la reflexió teòrica de la
pedagogia i les ciències de l'aprenentatge apunten a la necessitat de fer
canvis estructurals al sistema. Mentre les administracions es dediquen a
implementar polítiques per quedar bé en les informes de la OCDE, a les aules en
general es viu una certa desorientació, i molts mestres cerquen solucions
individuals a un problema que és estructural i col·lectiu.
Tot apunta a considerar la professionalitat
dels docents com un dels elements centrals de la qualitat educativa, però
aquesta màxima, que és certa, no va acompanyada dels canvis que precisa el
propi sistema per modificar les pràctiques docents.
Simplement a
tall d'exemple, la consellera Rigau, quan presenta els nous currículums, fa
publicitat de la quantitat d'hores obligatòries per les matèries: més matemàtiques, més anglès... Quan el que
està en qüestió avui, com molt bé plantegen els jesuïtes, és més
transversalitat dels aprenentatges, poder disposar d’espais oberts,
flexibilitzar els horaris... Mentre nosaltres
continuem polemitzant sobre jornada continuada, el que està en qüestió és la funció i el
funcionament de les nostres escoles i el seu arrelament en xarxes
d'aprenentatge més amplies.
Una escola nova per un temps nou
Cal constatar que alguns dels
canvis profunds que demana l'escola afecten al conjunt del sistema, tan a les
escoles públiques com privades i concertades. La pervivència d'un sistema
dualitzat al nostre país, ha tingut i té conseqüències negatives per la equitat
i l'excel·lència educativa. Però no és menys cert que els grans reptes de la
construcció del model educatiu del segle XXI van molt més enllà del problema de
la titularitat dels centres.
La lluita pels recursos, només pot
assolir veritables objectius de canvi si va acompanyada d'un compromís per
crear un nou model. Lluita i reivindicació han d'anar de la mà amb el compromís
social, la implicació col·laborativa i la voluntat de trencar els motllos que
l'administració burocratitzada posa de
manera reiterada.
Professionals i famílies hem de
ser valents, animosos i amb capacitat transformadora, per tal que les
administracions i altres agents educatius es vegin abocats a donar recolzament
a la innovació.
Del document “Horitzó 2020” no ho comparteixo tot, però veig més coincidències
que discrepàncies insalvables per fer camí. Els canvis més disruptius i
necessaris a l’educació afecten per igual a tots els centres.
Educar i aprendre en un nou escenari
Podria semblar que a l'escola
pública no existeix una preocupació teòrica i pràctica per implementar els
grans canvis que la institució escalar demana a crits. Res més lluny de la
realitat. La Federació Moviments de Renovació Pedagògica promou una important
reflexió sobre "Educar i
aprendre en un nou escenari", que pretén refer els nous
idearis de la innovació educativa adaptant-los als profunds canvis que demana
la societat actual.
Potser, la gran dificultat que té
la renovació educativa als centres públics és l'excés de control i el
conservadorisme instal·lat en l'administració educativa, que és la titular dels
centres.
La creació de xarxes de
col·laboració entre centres, i un esperit de treball en comú han de presidir
l'acció per la innovació. Combinar la reflexió i la pràctica és avui més
necessari que mai.
Hi ha molts centres públics, avui
capdavanters de la renovació, i xarxes (Escoles 0-12, Escoles que aprenen,
Xarxa d'Instituts innovadors, Comunitats d'aprenentatge, etc..) que repensen
l'educació, malgrat haver de lluitar contra una patronal (les actuals administracions
educatives) que impedeixen la renovació pedagògica.
Com expressa molt encertadament
Xavier Martínez-Celorrio, la innovació
educativa a l'educació pública té un handicap fonamental: unes
polítiques eductives nefastes implementades per unes administracions
burocratitzades. Tant a Madrid com a la plaça de Sant Jaume, no s’aposta per
l'educació pública com a eix vertebrador del sistema, sinó com un servei
d'atenció subsidiari.
Seria força interessant i
engrescador que un nou marc polític permetés la implementació de noves
polítiques educatives transformadores. Per ara, el més calent encara és a
l'aigüera.
Josep Miquel Lacasta
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada