El paper de la dona en l’actual esdevenir polític i social es troba encara en
un punt bastant allunyat d’on podríem dir que la societat patriarcal, i el
model equitatiu que tant anhelem, hagi trencat barreres i hagi posat la dona en
llocs absolutament increïbles fins ara. En primer lloc, hem de definir-nos en
la societat com a individus que viuen i conviuen en igualtat de condicions i
oportunitats, com a persones, humans. Partint d’aquesta premissa no hi hauria
d’haver distincions de gènere en cap aspecte de la vida. Aquesta afirmació la
tindríem clara si no vinguéssim d’una societat clarament patriarcal, marcada
pel paper de l’església i una història profundament arrelada a la tribu, on la
dona era qui inicialment cuidava dels fills i el poblat i l’home es dedicava a
portar el menjar a casa.
Aquesta societat històricament encarregada a tasques reproductives i de supervivència ha anat evolucionant i convertint-se en el que és ara. On sembla que les dones que han equiparat la seva tasca i el seu sou al dels homes, han hagut de renunciar a moltes de les coses que se’ls reclamava per la seva condició i on moltes i moltes dones pateixen moltes afectacions mèdiques a causa d’aquest paper social, arcaic, que se li havia atorgat al llarg de la història.
Podem evidenciar i posar en relleu que en el nostre terreny, el de l’educació,
la dona és predominant a les facultats de magisteri i en el dia a dia dels
centres educatius. Per què? Doncs perquè partim de la figura maternal, on la
dona cuidadora ha de continuar amb aquesta tasca. No ho definiria com a quelcom
negatiu, la paritat hauria de començar per petits gestos. És veritat que,
conforme els infants van creixent i arriben a joves, reben atenció de
professionals de l’educació d’ambdós sexes. Però, és perquè els homes hi han
entrat més? O bé perquè s’entén que els homes són més especialitzats i experts
en diferents temes? Difícil de respondre. No vull semblar purament feminista
pel fet de ser dona, simplement vull evidenciar fets. No em molesta que hi hagi
uns oficis en els que es decantin més els homes i altres les dones, sempre i
quan, no es subestimi per ser d’un gènere o un altre o bé es menyspreï una
tasca davant l’altra.
I aquí és on trobem el gran dilema, un dels conflictes actuals: la gran
crisi de cures en la que ens trobem immersos. Si mirem la piràmide de població,
veurem que hi ha una gran part envellida, que requereix d’unes cures especials
i concretes. Per altra banda, observem
uns naixements molt per sota dels necessaris per tenir un sistema
sostenible. Però sortint d’aquesta altra premissa, a qui li encarreguem tenir
cura dels nostres infants quan homes i dones (equiparant tasques domèstiques,
sous, feines...) treballem i estem fora de casa? I quan els nostres avis,
pares, necessiten d’algú que els atengui constantment? Doncs sovint ho
encarreguem a dones que, amb uns sous baixíssims o gairebé inexistents, se
n’han de fer cura. Quin tipus de societat perversa tenim? Quin tipus de
societat volem? Reflexionem.
No ens flagel·lem al pensar-ho, perquè sovint són les nostres mares, les
nostres àvies, dones, germanes a qui encarreguem tasques i llargues jornades
que no podríem suportar, que no acaben mai, però que encarem amb entusiasme o
amb la resignació del “sempre s’ha fet així”.
Les polítiques han d’anar orientades a la conciliació familiar en
majúscules, no només de la dona, que sens dubte ha de tenir un paper important
en el teixit reproductiu de la societat i a qui li “toca” per la seva condició
femenina de generar vida dins seu. Ho poso entre cometes perquè cada cop més
dones, per conciliació familiar, pel fet d’haver de renunciar a carreres
professionals i molts altres motius, estan deixant el fet reproductiu de banda
o bé l’estan posposant a edats abans
insospitades. És veritat que a la crisi de cures se li ha sumat la crisi
econòmica i que això també ha afavorit aquest fet.
Centrem-nos ara en el paper educatiu. Què volem ensenyar? Quin tipus
d’individu volem formar/orientar/acompanyar per ser un ciutadà/ciutadana de
futur? Està a les nostres mans. No cal que siguem puristes amb el vocabulari,
siguem-ho amb els fets.
Moltes dones ens han marcat a nivell social, polític i pedagògic al llarg
de l’esdevenir de la història. Rosa Sensat, Marta Mata i l’estimada Isabel
Muñoz, han assentat les bases d’una educació que ens creiem, que anhelem i que
cal transformar seguint els seus passos.
La transformació educativa ha de passar per canviar la concepció actual de
l’educació a quelcom que ens faci obrir els ulls, a gestionar la coeducació com
a una concepció normal i on el gran cavall de batalla és fomentar el compromís,
la justícia social i la igualtat de drets davant la llei i la societat en
general. Tenim un gran paper com a professionals de l’educació, defugint de
tòpics i creant una escola coeducativa de debò, on els models a seguir no
segreguin, no siguin sexistes i siguin models on equiparin el paper masculí i
femení. No podem obviar però, que el que hem de fomentar és l’autonomia i
l’esperit crític, atès que la publicitat, la família, la societat, encara generen
models molt sexistes.
Empoderem-nos, generem esperit crític i mostrem que, al igual que el
concepte de família, el model de persona també pot canviar, el paper social de
l’escola ha de prendre força i ha de fer dubtar, generar espais democràtics on
compartir aquests neguits i caminar en una societat més justa i equitativa en
tots els aspectes.
Siguem doncs, el motor d’aquesta
gran revolta, tenim molt a fer per transformar l’educació i està a les nostres
mans. Fem-ho!!!
Pilar Gargallo,
Presidenta de la Federació de Moviments de renovació pedgògica
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada